servir més per reconèixer socialment la importància del jaciment que no pas per estudiar-lo, explicar-lo i presentar-lo. Això, cent anys després, continua pendent en més d'un vuitanta per cent. Tres quartes parts d'aquests últims cent anys --dels quals només quaranta corresponen al règim franquista-- han estat de lentitud administrada, opcions discutides i interpretacions dubtoses. La major part d'Empúries continua colgada.
No ha estat suficient el fet de tractar-se d'un cas únic de jaciment arqueològic amb cent anys seguits de relativa excavació oficial, un assentament amb mil anys d'història antiga ininterrompuda, un dels museus més visitats de Catalunya, la major colònia grega de la Península Ibèrica i quasi l'única confirmada arqueològicament, el punt per on va entrar la moneda i per on va iniciar-se la romanització de tot Hispània. Malgrat tots aquests punts forts, els únics factors que han salvat mínimament Empúries han estat aquella primera idea noucentista i el fet de trobar-se a un enclavament privilegiat del golf de Roses transitat pel cabalós moviment turístic.
A Catalunya, després del ruralisme enaltit per l'anterior Renaixença i pel Modernisme, el Noucentisme propugnava un neoclassicisme urbà d'inspiració europea, mediterrani, ordenat i lluminós. Barcelona i tota la "Catalunya ciutat" havien de tendir a convertir-se en una nova Atenes de Pèricles, una nova Florència del Renaixement gràcies a l'impuls polític, pedagògic, cultural, artístic i científic de la renovada administració pública. Invertir a Empúries casava del tot amb aquella idea de recuperació nacional. Era el moment en què Catalunya tenia prou diners per subratllar un passat clàssic propi, diferent del clima de crisi viscut a partir del 1898 a Espanya per la pèrdua de les últimes colònies ultramarines.
Desenterrar Empúries i projectar damunt la història del lloc la claror d'avui no és només una tasca científica, sinó una responsabilitat d'aquella administració pública que va plantejar la Mancomunitat fa més d’un segle i que només s'ha acomplert en petita part. L'arqueologia és una ciència interpretativa, dintre de la qual no importen només les peces que es troben, sinó com s'interpreten, com s'expliquen, com es contextualitzen per il.lustrar un període del passat. El fet empíric per ell sol --la peça física-- és un objecte mut, inerme, opac. Només li dóna vida l'explicació que li atorguen els coneixements i la visió actuals, al costat de les dades aportades in situ per l’entorn de la troballa, la relació amb allò que l’envolta. El fal.lus inexplicat, símbol genèric de fecunditat i prosperitat, forma part de la nebulosa que pesa sobre un indret tan clar.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada