Sóc un tangògraf, dispenseu

Quan una amable redactora de l’editorial barcelonina RBA va escriure el resum de la contraportada del llibre De Carlos Gardel al tango electrónico, va qualificar-lo de “tangografia”, per definir-lo d‘alguna manera. Arran d’aquell quart llibre meu sobre història del tango –més en particular sobre el tango argentí a Catalunya i Espanya— em van convertir en una cosa tan horrorosa com un “tangògraf”. 

Els seguidors del flamenc, que acostumen a tenir molta gràcia en el seu llenguatge, van estrafer el nom dels estudiosos anomenats “flamencòlegs” en “flamencòlics”. No m’agradaria ser un “tangòlic”, ni tan sols un “tangògraf”. Es digui com es digui,
només demano un lloc personal molt petit com amant dels tangos. 

La cantant Elba Picó em va demanar que escrivís unes paraules per a la caràtula d’un dels seus discos i hi vaig dir que el tango és sobretot un gènere que ha demostrat capacitat de relleu generacional i de saltar continents. Representa una música en constant evolució, una poètica, una història i el reflex d’una actitud davant de la vida. Tot plegat servit per la irradiació d’una cosmòpolis de 12 milions d’habitats com és Buenos Aires i per una projecció internacional que genera actualment milongues de tango cada setmana de l’any a moltes ciutats europees, americanes i japoneses. 

Elba Picó em va tornar a demanar un segon text per a un altre disc seu amb el músic Jorge Sarraute. Aleshores vaig escriure: “Elba Picó i Jorge Sarraute personalitzen des de fa molts anys a Barcelona el millor tango d’avui crescut a la diàspora. Les pàgines compostes, arranjades, dirigides i interpretades per Sarraute tenen un lloc merescut dintre de la capacitat de renovació generacional demostrada pel tango. La veu d’Elba Picó, pel seu cantó, és una de les més seductores de la constel.lació tanguera dels dos costats del charco. Elba Picó i Jorge Sarraute no són el tango de Barcelona, són el millor tango dels dos costats”. 

L’any 2010, a una altra caràtula de disc de tangos, aquest cop de Sandra Rehder, titulat “Tercera pàtria”, vaig llegir: “Dedico este disco a Xavier Febrés, por enseñarme tanto, por el amor y el incansable entusiasmo que contagia las ganas de hacer, de aprender más en este viaje de vivir y amar el tango, parafraseándole, con la intensidad de una fe probada”. 

Em va semblar que amb això ja en tenia prou, si més no de moment.

Al vídeo: La Sacada Tango Trío interpreta "Palomita Blanca", per Florencia Amengual (bandoneó), Germán Prieto (guitarra) i Gabriel Santamaría (guitarrón) a la Milonga del Cafè Teatre Picasso del Poble Sec (Barcelona) el juny del 2010. El local ja l'han tancat per ordre municipal.