No és una crisi, és una estafa

El negoci de deixar diners a canvi d’un interès ha tingut de sempre una moralitat dubtosa, suspecta d’abús, avarícia, rapacitat i manca d’escrúpols. Segles enrere els titllaven d’usurers i els retrataven de com a tals, però d’ençà El mercader de Venècia de Shakespeare el qualificatiu ha caigut en desús.

Convertit en una indústria de dimensions desaforades, aquest negoci s’ha preocupat d’adjudicar-se una imatge de prestigi. Ara se’n diu sector financer i ens té agafats pel ganyot. En un retorn als orígens, els últims anys s’ha demostrat, que el negoci financer ha actuat com
un triler de baixa estofa, amb l’activa col.laboració d’altres poders. Arribats a aquest punt, fins i tot als diaris més honorables i en boca de les firmes més conspícues llegeixo últimament frases inaudites: “La estricta aplicación del Derecho a las conductas de los administradores de la Banca y las Cajas –salvo pocas excepciones— bastaría para sanear un mundo oscuro sin más prestigio que el del control del dinero” (Manuel Martín Ferrand, ABC 3 de desembre del 2011).

“La agencia descalificadora Standard & Poors practica objetivamente el golpismo económico” (Xavier Vidal-Folch, El País 17 de novembre de 2011).

“Han implantat en nazisme econòmic en què vivim, fruit del culte als diners, com el nazisme de Hitler va ser el fruit del culte a la raça” (José Ignacio González Faus, La Vanguardia 26 de setembre de 2011).

“Aquest capitalisme que privatitza els guanys i socialitza les pèrdues no és capitalisme. És pura picaresca” (Antoni Puigverd, La Vanguardia 23 de setembre de 2011).

“Hi ha pocs precedents d’un sistema tan cruel i antidemocràtic com la globalització neoliberal” (Salvador Aguilar, El País 12 de setembre de 2011).

“L’administració Bush va envahir l’Iraq, però resulta que les armes de destrucció massiva estaven amagades als soterranis de Wall Street” (Xavier Batalla, La Vanguardia 11 de setembre de 2011).

“Como algunos de sus colegas griegos o italianos, Luis de Guindos [el nuevo ministro español de Economía] viene directamente del corazón del sistema financiero que de tanto doparse acaba estallando. Poner la salida de la crisis en manos de una persona que estuvo en los lugares donde se gestó el desastre, francamente tiene algo de escarnio a la ciudadanía. No dudo de la competencia de Luis de Guindos, pero lo simbólico es muy importante en política. Y la señal que de la crisis se sale bajo la dirección de un empleado de los que la provocaron dice más que mil palabras” (Josep Ramoneda, El País 25 de diciembre de 2011).

Només em resta saber si tindrà algun efecte que això ho diguin fins i tot les pàgines de l’ABC, El País i La Vanguardia. L’absència d’informació a l’altura de les circumstàncies, al marge dels articles d’opinió, és un dels motius pels quals la majoria de ciutadans continua votant com abans o pitjor, mentre encaixa les conseqüències directes de la situació.

Per ser efectiva sobre la majoria social, la informació al voltant de les causes i la magnitud de la crisi no s’hauria de limitar als articles d’opinió que només llegim els periodistes entre nosaltres o alguns lectors empedreïts. A la informació majoritària li ha arribat de ple la crisi de la publicitat, però no la reforma necessària per sortir-ne. Està igual que el sector financer i el polític, en una responsabilitat compartida. La novel.la L’amant de lady Charterley, publicada el 1928 per D.H. Lawrence, comença exactament amb el paràgraf següent: “La nostra és essencialment una època tràgica, de manera que ens neguem a prendre-la tràgicament. El cataclisme s’ha produït, estem entre les ruïnes, comencem a construir hàbitats diminuts, a tenir noves esperances insignificants. Un treball ben aclaparador: no hi ha camí suau cap al futur, però li busquem la volta o ens obrim pas entre els obstacles. Cal seguir vivint malgrat tots els cels que s’hagin ensorrat”.