El 21 de gener de 2012 Ernest Lluch, assassinat per ETA el 21 de novembre del 2000, hauria complert 75 anys. Fa uns mesos vaig publicar aquest article:
Aquest mes d’abril es compleix el 25 aniversari de la Llei General de Sanitat impulsada pel ministre Ernest Lluch en el primer govern socialista de Felipe González. Va ser la norma més important en la matèria de la democràcia espanyola, un fet diferencial respecte del passat. La nova llei garantia a tots els ciutadans el dret d’accedir de manera igualitària a una sanitat pública moderna i de qualitat, convertida en sector punter i també en important motor econòmic.
La universalització de l’assistència sanitària pública va suposar la incorporació de set milions de
persones al Sistema Nacional de Sanitat que fins aleshores n’estaven excloses, així com passar de 4’3 al 5’5 % del Producte Interior Brut (PIB) dedicat a aquest nou objectiu modernitzador. Representava una contribució decisiva del nou estat democràtic a la qualitat de vida i la cohesió social, en la línia d’allò que la resta de països d’Europa occidental ja disposaven des de feia dècades.
És precisament en èpoques de crisi econòmica i retallades com l’actual quan més necessari resulta garantir determinats mecanismes compensatoris de cohesió social, per evitar que paguin la situació els que menys mitjans i menys responsabilitat tenen. La crisi no pot convertir-se en una excusa per retallar drets socials bàsics, però s’hi està convertint de manera declarada.
Quan el conseller de Sanitat de l’actual govern de la Generalitat recomana públicament als ciutadans que s’apuntin si poden a una mútua privada, desqualifica l’essència mateixa de la seva funció, amb l’únic mèrit d’ensenyar les cartes de la seva opció política pel que fa al servei públic que ell hauria de representar, encapçalar i defensar.
Ningú no pretén que el model social europeu d‘estat del benestar sigui intocable. Sense dubte cal reformar-lo en funció de nombroses condicions sociològiques que han canviat. Això significa posar-lo al dia per assegurar-li un futur viable, no pas per mutilar-lo amb retallades generals en detriment de la majoria de ciutadans.
Els principals països industrializats del món han rescatat els últims tres anys amb ajudes públiques de milers de milions d’euros el sistema financer privat, responsable directe de l’actual crisi econòmica. Ho han fet amb la pietosa intenció que els bancs puguin tornar a complir la funció primordial de finançar l’activitat econòmica general, no només d’assegurar el manteniment dels seus beneficis.
Exactament per la mateixa raó, no és menys primordial la funció que cobreix el sistema sanitari públic (igual com l’educatiu, els transports o les pensions bàsiques), però en canvi li imposen reduccions draconianes de prestacions en comptes d’injectar-li ajudes similars a les concedides al sistema financer privat per facilitar-li una nova viabilitat. No és més important salvar un banc privat que un hospital públic, una escola, una línia ferroviària o un sistema de pensions mínimes, però de moment el primer sector esmentat s’ha emportat les ajudes públiques i tots els altres les retallades.
Anunciar la pèrdua de drets dels usuaris de la sanitat pública és com una segona mort d’Ernest Lluch en el moment del 25 aniversari de la Llei General de Sanitat que ell va defensar amb una determinada visió política del paper del sector públic en un estat democràtic modern. No és la mateixa visió política que la de l’actual govern.
Aquest mes d’abril es compleix el 25 aniversari de la Llei General de Sanitat impulsada pel ministre Ernest Lluch en el primer govern socialista de Felipe González. Va ser la norma més important en la matèria de la democràcia espanyola, un fet diferencial respecte del passat. La nova llei garantia a tots els ciutadans el dret d’accedir de manera igualitària a una sanitat pública moderna i de qualitat, convertida en sector punter i també en important motor econòmic.
La universalització de l’assistència sanitària pública va suposar la incorporació de set milions de
persones al Sistema Nacional de Sanitat que fins aleshores n’estaven excloses, així com passar de 4’3 al 5’5 % del Producte Interior Brut (PIB) dedicat a aquest nou objectiu modernitzador. Representava una contribució decisiva del nou estat democràtic a la qualitat de vida i la cohesió social, en la línia d’allò que la resta de països d’Europa occidental ja disposaven des de feia dècades.
És precisament en èpoques de crisi econòmica i retallades com l’actual quan més necessari resulta garantir determinats mecanismes compensatoris de cohesió social, per evitar que paguin la situació els que menys mitjans i menys responsabilitat tenen. La crisi no pot convertir-se en una excusa per retallar drets socials bàsics, però s’hi està convertint de manera declarada.
Quan el conseller de Sanitat de l’actual govern de la Generalitat recomana públicament als ciutadans que s’apuntin si poden a una mútua privada, desqualifica l’essència mateixa de la seva funció, amb l’únic mèrit d’ensenyar les cartes de la seva opció política pel que fa al servei públic que ell hauria de representar, encapçalar i defensar.
Ningú no pretén que el model social europeu d‘estat del benestar sigui intocable. Sense dubte cal reformar-lo en funció de nombroses condicions sociològiques que han canviat. Això significa posar-lo al dia per assegurar-li un futur viable, no pas per mutilar-lo amb retallades generals en detriment de la majoria de ciutadans.
Els principals països industrializats del món han rescatat els últims tres anys amb ajudes públiques de milers de milions d’euros el sistema financer privat, responsable directe de l’actual crisi econòmica. Ho han fet amb la pietosa intenció que els bancs puguin tornar a complir la funció primordial de finançar l’activitat econòmica general, no només d’assegurar el manteniment dels seus beneficis.
Exactament per la mateixa raó, no és menys primordial la funció que cobreix el sistema sanitari públic (igual com l’educatiu, els transports o les pensions bàsiques), però en canvi li imposen reduccions draconianes de prestacions en comptes d’injectar-li ajudes similars a les concedides al sistema financer privat per facilitar-li una nova viabilitat. No és més important salvar un banc privat que un hospital públic, una escola, una línia ferroviària o un sistema de pensions mínimes, però de moment el primer sector esmentat s’ha emportat les ajudes públiques i tots els altres les retallades.
Anunciar la pèrdua de drets dels usuaris de la sanitat pública és com una segona mort d’Ernest Lluch en el moment del 25 aniversari de la Llei General de Sanitat que ell va defensar amb una determinada visió política del paper del sector públic en un estat democràtic modern. No és la mateixa visió política que la de l’actual govern.
Público, 20-4-2011
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada