La febre del totxo i la bombolla immobiliària contraataquen, sense haver après cap lliçó de la crisi monumental. Dintre del primer paquet de mesures anunciat pel govern de majoria absoluta del PP hi figura la “revisió a fons” de la Llei de Costes, impulsada el 1988 per la ministra de Medi Ambient del govern de Felipe González, Cristina Narbona, després de dècades d’una impunitat urbanística que salta a la vista a tants indrets.
A aquesta llei reguladora de la franja litoral, servituds de pas i franges de protecció “li tenien ganes” tots els poders fàctics de dreta i d’esquerra,
també els ajuntaments socialistes, els quals s’han caracteritzat per una actuació idèntica en aquest terreny a la dels altres. La democràcia no va posar aturador als abusos constructius i destructius, a les aberracions urbanístiques i les devastacions immobiliàries, a allò que jo anomenava en el titular d’un article d’opinió “l’aluminosi medul.lar de la construcció turística” (Avui, 12 de juliol de 1991). La Llei de Costes s’ha aplicat de manera molt relativa.
El 46’5 % dels 547 km de costa de Catalunya es troben avui urbanitzats, el percentatge més alt de tot Espanya. El litoral espanyol representa tot just el 7 % del territori, però aplega el 44 % de la població i el 41 % del PIB, és a dir, una queixalada econòmica molt atractiva. Només entre el 2001 i el 2005, en plena vigència de la Llei de Costes, es va construir el 25 % de tot el que s’ha edificat a Espanya els últims dos mil anys, a una mitjana diària de 140.000 metres quadrats a primera línia de mar. El ritme sostingut d’enrajolament del litoral es va duplicar durant la bombolla immobiliària.
Una gran part de la costa s’ha convertit en un mur de ciment. Al debat Costa Brava del 1976, Manuel Vázquez Montalbán ho titllava de “mur de la vergonya entre la terra i el mar aixecat Cara al sol”, sense imaginar que es continuaria aixecant encara més al so dels Segadors. Ara, en comptes de fer front dintre del possible al redreçament de dècades d’abusos, el govern neutralitza d’entrada la Llei de Costes.
El comentarista Antoni Puigverd escrivia el 2 de novembre de 2009 a La Vanguardia: “Si els mitjans de comunicació, en comptes de glossar les actuacions de jutges i fiscals iniciéssim una investigació sistemàtica dels plans d’urbanisme dels pobles i ciutats d’Espanya, no sé si la societat podria aguantar el que descobriríem”.
Fins ara ho hem aguantat, per la via dels fets consumats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada