Els gèneres de la violència de gènere

Des de començaments de l’any 2012 ja s’han produït sis morts per violència de gènere a tot Espanya, quatre de les quals a Catalunya. Fa uns mesos vaig publicar sobre aquest tema l’article següent:

A començaments d’aquest més de juliol s’han produït tres assassinats de dones en vint-i-quatre hores per violència de gènere, a mans de les seves parelles o ex parelles, Els crims s’han produït aquest cop a Hernani, Saragossa i Barcelona (al carrer Borrell del barri de Sant Antoni). Situen el total durant la primera meitat de l’any transcorregut en 32 dones assassinades per aquest motiu, 5 de les quals a Catalunya, pràcticament el mateix nombre que el mateix període de l’any anterior. Les estadístiques
testifiquen que el 75 % de les víctimes i dels agressors són espanyols.

Allò que no expliquen aquestes terribles estadístiques són els motius pels quals no baixen d’intensitat. Moltes altres barbaritats de la conducta humana s’han anat llimant més o menys amb el pas del temps, els avenços materials de la civilització i la consciència general sobre les normes bàsiques de convivència. Ningú no dubta que la societat actual és netament més civilitzada que segles enrere. Tanmateix permeten dubtar-ho les xifres de la violència de gènere. Algú podrà adduir que antigament eren més elevades encara i se’n feia menys cabal, sense que sortissin als diaris com avui. Constitueix una explicació molt relativa.

El fet extrem de matar a ganivetades o de qualsevol altra manera imaginable la persona que en algun moment s’havia estimat persisteix en el món d’avui amb una freqüència que obre molts interrogants. No els sabem contestar, segurament perquè ens estimem atribuir-ho a un rampell de follia dintre del món impenetrable de la intimitat de les parelles o de la conducta psíquica desviada d’alguns. Potser la manera d’intentar fer baixar la tremenda estadística sigui precisament començar a penetrar en el món de la intimitat de les parelles, un dels terrenys menys racionalitzats col.lectivament i per tant menys regulats.

Considerar-la impenetrable ha representat fins ara una manera de desentendre’s del fenomen que causa tantes víctimes físiques i morals. Caldria començar a parlar de la violència sentimental, no només de la violència física tipificada pel codi penal. En la intimitat de les relacions afectives es cometen agressions impunes que no són només les físiques. La violència de gènere limitada a l’aspecte físic mereix tot el pes de la llei. En canvi, la violència sentimental encara és vista com una fatalitat inevitable: “Coses de les parelles, ja se sap”…

Les destrosses sentimentals que no arriben a les mans també haurien de respectar un codi de mínim dany possible, un respecte de la via pacífica. Els autors de violències sentimentals no acostumen a topar amb cap reprovació. Davant d’aquesta altra mena d’agressions es recorre massa sovint a l’argument roí i covard de: “No t’hi fiquis, alguna n’haurà feta”. La societat civilitzada ha regulat moltes coses sobre les quals hauria estat impensable de legislar un segle abans, deixades al lliure curs de la llei del més fort en àrees considerades privades fins aleshores, per exemple les relacions laborals o les familiars entre pares i fills menors. Per contra es continua mostrant molt tímida enfront de les violències sentimentals o morals exercides en l’esfera privada de la parella.

El divorci és un dret, naturalment, més beneficiós que no les convivències forçades d’abans. També és un dret no ser agredit sentimentalment i així caldria que fos defensat per la consideració general. El codi de l’agressió sentimental hauria de ser igual d’evident que el físic, però s’esvaeix en el clos impune de la intimitat, aquest no mans land social en què tots vivim. Repensar-lo potser ajudaria a fer baixar d’una vegada l’estadística de la violència de gènere.

Público, 20-7-2011