Elogi de la tramuntana

Al coll de Banyuls

La tramuntana no és només un vent, és també una llum, un estat d'ànim particular i divergent de la intel.ligència emocional. Provoca relacions d'amor-odi, de manera que les mateixes persones poden blasmar-la o enyorar-la alternativament.

El vent violent s'acostuma a associar amb temporals foscos i dramàtics, com a les novel.les oceàniques de Joseph Conrad o a la tremenda Oda al vent de l'oest de Shelley. En canvi, la tramuntana té la virtut de ser generalment un vent hivernal assolellat i lluminós. És fred,
però vivifica com la primavera. Representa un estimulant cardíac, un clímax que desvetlla el moviment ascensional de les apetències i fueteja les idees, una claror que rejoveneix els contorns del seu petit món, una barreja de força i sensibilitat capaç de subratllar la glòria de les coses, imprimir a l'escenari una lluïssor desconeguda, netejar la mirada, despullar fins a la nuesa més radiant les siluetes del paisatge i imantar la retina damunt del tapís de la vida. La tramuntana és un dandisme atmosfèric àvid, intuïtiu i penetrant, un luxe pneumofílic i vital, una fenomenologia de la mirada sobre els escenaris de la comèdia humana, escapolida per uns dies del dit sever de Déu.

La mirada ampla i elegíaca es veu premiada aleshores per la gran lluminositat del barroc amb una nova profunditat de camp, una agudesa de la mirada que proporciona autèntics bodegons de natures vives, obre línies subratllades, modifica la llum projectada pel cel sobre la terra, procura una filiació inesperada amb la claredat de les coses, una fidelitat escadussera amb el seu perfil més autèntic, un retorn a la memòria d'allò que és capaç d'abastar l'ull íntegre, lúcid i combatiu per discernir el que semblava inexistent la resta de dies.

M'agrada anar a trobar la tramuntana a algunes tribunes preferents de la meva lliure i estudiada elecció: la platja hivernal d'Empúries, el coll de Banyuls o l'àmplia esplanada, quasi sempre deserta, del Palau dels Reis de Mallorca, a Perpinyà, com si aquests dies la meva insignificant persona individual sortís a abraçar el cosmos com una llaminadura de la mirada, una delicadesa de l'esperit, un exercici d'estil de la naturalesa, una concessió fugaç de la bellesa de les coses. Aquests punts dilectes de la tramuntana són el meu Jardí del Luxemburg, el meu Kew Garden, el meu Central Park. Dono la cara als seus embats i al cap d’una estona em venen ganes d’aplaudir-la, de cridar-li: “Brava, brava, brava!”. Altres vegades, més contingut, m'hi declamo vers a vers "Mientras el aire es nuestro", de Jorge Guillén:

Respiro,
y el aire en mis pulmones
ya es saber, ya es amor, ya es alegría,
alegría extrañada
que no se revela
sino como un apego
jamás interrumpido
--de tan elemental--
a la gran sucesión de los instantes
en que voy respirando,
abrazándome a un poco
de la aireada claridad enorme.