Descomprimir-se als parcs

Al rapatell del sol als Jardins del Luxemburg

A París sempre s’està entrexocant amb la persona del costat: al metro, als bulevards, als cafès. La proporció de volum d’aire per cada individu és clarament insuficient. A una ciutat tan gran –i tan poblada— la gasiveria del metre quadrat arriba al súmmum a molts espais comuns. Amb la diferència, en relació amb altres ciutats, que aquí disposen d’abundància de jardins, parcs, espais verds urbans de compensació, on els usuaris recuperen per una estona la capacitat de passejar tranquil.lament, descomprimir-se, oferir la cara a
un raig de sol o la mirada a un clap de verd. Als vagons del metro la gent fa cara de castigada. Les mateixes persones posades en un parc ofereixen
un aspecte molt més alleugerit del pes de les coses, de la vida, del món.

Els parcs són un termòmetre del grau de cultura urbana consolidat enfront de la llei de la jungla. La botànica urbana adquireix un valor multiplicat, representa una escadussera victòria per damunt de la gasiveria del metre quadrat, encarna un altre concepte de l’utilitarisme.

Sempre que sóc a París procuro deixar-me caure a algun moment del dia al Jardí del Luxemburg, em vingui de pas o no, com un acte de respecte i d’higiene mental, una disciplina, una gimnàstica de l’esperit. No he tingut mai en propietat o en usdefruit un jardí ni un tros de terra, potser per això els valoro tant.
La Direcció de Parcs i Jardins de l’ajuntament parisenc manté 430 recintes: boscos, parcs, avingudes, places enjardinades i també cementiris (el cementiri del Père Lachaise és amb les seves 44 hectàrees i 5.000 arbres el més extens de tots, ben per davant de les 28 hectàrees de les Tulleries, les 25 del Buttes-Chaumont o les 23 del Luxemburg). Una capital que ha sabut mantenir en ple centre –i reproduir— tants parcs públics dóna una lliçó d’intel.ligència. Un cop traspassada la reixa de sortida del parc, tots tornem a la trafegosa voràgine, compartida de tan a prop.