Continuen privatitzant la televisió

Veure néixer la televisió a les cases particulars va representar un dels fenomens més fascinants i addictius de la meva infantesa. Tot i així, ja aleshores semblava suspecte el viu interès del ministre d'Informació del govern de Franco, don Manuel Fraga Iribarne, en escampar televisors subvencionats a tots els centres de reunió social possibles dels pobles i ciutats del país. Aviat ja no va caldre subvencionar-los d'aquella manera.

Actualment, l’operació per afeblir la televisió pública i fomentar la privada no forma part del pla de retallades del PP, sinó del govern anterior de Rodríguez Zapatero, igual com l’imperi de Berlusconi va poder créixer sota la protecció del govern
socialista italià de Bettino Craxi.

L’últim consell de ministres del govern Zapatero va aprovar la fusió per absorció d’Antena 3 (Grup Planeta) amb Telecinco (Mediaset, propietat de Berlusconi), de manera que aquestes cadenes privades controlaran el 51’9 de l’audiència i el 85’4% del mercat publicitari televisiu. Anteriorment la berlusconiana Mediaset també va intentar implantar-se com a accionista majoritària de La Cinq (França) i Telefünf (Alemanya), però no li va surtir tan bé com a Espanya.

El bipartidisme televisiu privat aprovat pel govern Zapatero coincideix amb l’anunci d’una retallada de 200 milions d’euros en el pressupost públic 2012 de RTVE, després d’una expedient de regulació d’ocupació durant el primer govern Zapatero que va suposar l’acomiadament del 40 % de la plantilla (4.000 treballadors despatxats), això a una empresa líder amb un share de 14’5 % per part de TVE 1, dintre de l’atomització de les audiències iniciada amb la TDT. Es tracta d’una altra privatització d’un sector productiu que es troba ple rendiment i en augment.

Alhora, a Espanya es mira cada dia més la televisió i a Catalunya la tendència resulta encara més aguda, malgrat que no pugi l’audiència en termes absoluts (les mateixa quantitat de persones miren més hores la televisió). Els registres dels audímetres van tancar l’any 2011 amb una mitjana en augment de 239 minuts (4 hores) diaris per teleespectador, la xifra més alta de tota la història de la televisió. A Catalunya s’arriba als 245 minuts, sense comptar el consum per internet.

A la televisió d’avui --de retruc també a la ràdio i la premsa escrita-- tot es presenta fragmentat i esmicolat, de manera a encabir la publicitat als intersticis deixats per la informació. La publicitat s’ha convertit en l’espai central encobert. Dintre de les quadrícules subsistents a les pàgines o les emissions un cop col.locada la publicitat, ens resulta impossible als periodistes mostrar la seqüència, la complexitat de les coses que passen per tal de resumir-les de manera entenedora.

La raó de ser de les coses que passen ja no interessa, només hi cap el seu flash simplificat, aïllat de les causes i de les conseqüències. Si cal explicar gaire un contingut, queda descartat d'entrada pels responsables de la publicació o l’emissió. La informació es pot esmicolar per a comercialitzar-la, el saber no tant. Informar-se és rebre dades. Saber és entendre-les cadascú amb els seus mitjans mentals, convertir-les en coneixement personal.

Avui l’objectiu no és que la gent entengui, només que consumeixi amb rapidesa. Ha quedat enquistada la febre de la rapidesa en la difusió de la notícia, la instantaneïtat, com si saber-la pocs minuts després de produir-se fos un valor principal. S'ha convertit en un consumisme d'usar i llençar simples titulars, en comptes d'assimilar allò que cada informació pugui tenir d'important per a cadascú en termes individuals o col.lectius. Les nocions de reflexió i d’anàlisi s’han vist recobertes per l’atribució abusiva d’un vernís d'avorriment. La lentitud s'ha vist ridiculitzada.

La informació s’ha transformat en mercaderia destinada al benefici de determinades empreses o dels seus col.laboradors necessaris dintre de les institucions que mantenen la responsabilitat de regulació legal. La cultura de masses en mans d'aquestes empreses fomenta de facto el retrocés cap el saber limitat a minories capaces de resistir l'anestèsia o el bombardeig d’informació, gràcies a recursos de discerniment per damunt de la mitjana. Aquestes minories han estat caricaturitzades com a intel.lectualoides i abtruses.

La televisió no és intrínsecament perversa, és fàcilment perversa. El matís no resulta menor. La distància entre una cosa i l'altra és la que estableix el grau de civilització de cada societat, l'equilibri de cada moment entre la pressió dels negocis i l'interès col.lectiu que haurien de defensar els representants elegits per fer-ho.

Aquella novetat que vaig veure néixer als domicilis particulars en la meva infantesa s'ha convertit en el punt focal més absorbent d'aquests domicilis, sense deixar d'exercir la mateixa fascinació, la mateixa addicció. I ha generat en poc temps negocis fabulosos, dèficits públics similars i una idiotització molt interessada.