Albert Camus, el mediterrani

Albert Camus

El fet que l’enèsim llibre acabat de publicar sobre Albert Camus hagi causat tant impacte a França revela com cueja l’eco de la seva polèmica intel.lectual amb Jean-Paul Sartre i la fascinació que continua exercint l’autor de La pesta, L’home revoltat o L’Étranger (en català L’estrany): sis milions d’exemplars venuts d’aquesta última novel.la quan es van complir el 1992 els cinquanta anys de l’aparició i 200.000 lectors nous cada any. 

L’últim llibre de Michel Onfray es titula L’ordre libertaire (La vie philosophique d’Albert Camus). Furga en la polèmica amb Sartre, els
llibres i la figura del qual no gaudeixen avui del mateix favor que Camus. La posteritat ha jugat a favor del pied noir d’extracció humil que Sartre i els seus deixebles de les altes escoles parisenques miraven per damunt l’espatlla, en el millor dels casos. “Sartre és avui il.legible i Camus es manté modern”, escriu Franz-Olivier Giesbert al setmanari Le Point, el qual dedica un ampli desplegament al nou llibre. 

Albert Camus va rebre el premi Nobel el 1957, Sartre el va refusar el 1964. No és del tot exacte que durant la guerra d’Algèria i les violentes represàlies practicades pels dos bàndols Camus digués la frase que passaria a la història: “Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare”. Ell va dir: “En aquest moment es posen bombes als tramvies d’Alger. La meva mare pot trobar-se en un d’aquests tramvies. Si això és justícia, prefereixo la meva mare”.

La seva mare illetrada vivia a Alger, on Camus es va criar. Es deia Caterina Sintes Cardona, filla d’emigrants menorquins de Sant Lluís, nascuda a Birkaden (Algèria) el 1882 i traspassada a Alger el 1960, vuit mesos després de l’accident de cotxe que va costar la vida al seu fill. 

Al nou llibre sobre Camus l’autor qualifica d‘obra mestra el seu relat curt de joventut Noces a Tipasa (ciutat fenícia i romana en runes de la costa algeriana), com ho pensava jo quan vaig traduir-ne aquest fragment: “A la primavera els déus viuen a Tipasa i parlen al sol, entre l’aroma d’absentes, el mar cuirassat d’argent, el cel blau cru, les runes cobertes de flors i la llum a borbolls damunt les piles de pedres […] Caminem a la recerca de l‘amor i el desig. No busquem lliçons ni l’amarga filosofia que es demana a la grandesa. Fora del sol, els petons i els perfums salvatges, tota la resta ens sembla fútil […] Aquí entenc el que anomenen la glòria: és el dret a estimar sense mesura. Només hi ha un amor en aquest món. Abraçar un cos de dona també és retenir contra si mateix aquesta estranya joia que baixa del cel cap el mar […] No, no era jo el que importava, ni el món, tan sols l’acord i el silenci que entre ell i jo feia néixer l’amor. Un amor que no tenia la feblesa de reclamar només per a mi, conscient i orgullós de compartir-lo amb tota una raça, nascuda del sol i del mar, vivent i saborosa, que extreu la grandesa de la simplicitat i, dreta a la platja, adreça un somriure còmplice al somriure esclatant del cel”. 

Michel Onfray afegeix ara: “Cal llegir La culture indigène. La nouvelle culture méditerranéenne. Aquest text va servir per a una al.locució, el 8 de febrer del 1937. Què hi deia Camus? Que la grandesa d’aquesta cultura ja no està per demostrar i que ha de vivificar una Europa cansada. Camus refusa un nacionalisme del sol com Maurras el defensa. Vol que el dionisíac algerià contradigui l’apol.lini europeu, o dit d’una altra manera, que el gust per la vida, la natura, el sol, el mar, el plaer de ser que caracteritza el Mediterrani en general i Algèria en particular aboleixi el gust per la mort, la passió per l’intel.lectualisme, el tropisme de la cerebralitat que afeccionen els europeus. Camus vol un Nietzsche solar contra un Hegel nocturn, sap que Algèria és la pàtria d’aquest Nietzsche solar. Noces a Tipasa constitueix el manifest d’aquest pensament hedonista, solar, nietzscheà”. 

El lideratge dels maîtres-à-penser sartrians ha passat avall, sotmès a l’implacable pas del temps. El “dretà” Raymond Aron va començar a guanyar punts enfront de l’intocable Jean-Paul Sartre, Louis Althuser va parar boig i va assassinar la seva dona, es van suicidar el situacionista Guy Debord, l’heterodox Gilles Deleuze i el filòsof André Gorz. Claude Lévi-Strauss, a la biografia apareguda el 1988, reconeixia que determinades obras de Roland Barthes no li havien agradat gens, que trobava Jacques Lacan incomprensible i que experimentava a propòsit de Michel Foucault “una certa reticència davant l’opció d’afirmar que el negre és blanc i el blanc és negre”. Extingits els “mandarins” de Simone de Beauvoir i els “samurais” de Julia Kristeva, va arribar el moment de Bernard-Henry Lévy i els nouveaux philosophes, destinats a acompanyar la nouvelle cuisine i la nouvelle droite. Ara tornen a reconèixer el mediterrani Albert Camus.