Les millors anxoves, ungides amb els olis sagrats

M’agrada esmorzar al Motel Empordà de Figueres les anxoves confitades a la manera de Cadaqués, implantades pel fundador d’origen cadaquesenc Josep Mercader. Més ben dit, ja no cal ni que les demani: la cambrera encarregada del primer àpat del dia sap, només de veure’m arribar, que sóc “el senyor de les anxoves”. Aquest caviar del Mediterrani i el Cantàbric és un luxe que només a la Península Ibèrica es manté com a plat per ell mateix, mentre que a Itàlia i arreu s’utilitza sobretot de condiment en amanides, pizzes, salses. El seitó fresc de bona mida esdevé anxova un cop netejat i confitat en sal, oli i pebre. Confitar anxoves és una tècnica ancestral que necessita una destresa sàvia per no espatllar-ne la carnositat molsuda. Les de l’hora d’esmorzar, acompanyades de pà amb tomàquet, a mi em milloren sensiblement la perspectiva del dia. De

Barcelona programa simfonies de Mahler fins a la sopa

La primera simfonia de Mahler, l’anomenada “Tità”, serà interpretada al Palau de la Música quatre vegades diferents en poques setmanes: el 29 de març per l’Orquestra Simfònica del Vallès, el 4 de maig per la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona, l’endemà 5 de maig per l’Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia i l’11 de maig per la London Symphony Orchestra. Encara s’hi afegirà la segona simfonia de Mahler, la “Resurrecció, el 26 de maig a càrrec de l’Orquestra de la Ràdio Sueca. Dues d’aquestes versions seran conduïdes pel mateix director, Daniel Harding, amb orquestres diferents. Per si això fos poc, la Franz Schubert Filharmonia ja va obrir la seva temporada al Palau el setembre passat amb la cinquena simfonia de Mahler. Pel seu cantó, l’Auditori ha programat la segona simfonia “Resurrecció” aquest 24 de març, així com també ho va fer amb la “Tità”, la 

Camins de ronda: la nineta dels ulls amb moltes lleganyes

Els camins de ronda litorals haurien de ser l’Avinguda dels Camps Elisis del país, l’artèria del luxe natural i l’elegància paisatgística, una prioritat urbanística, la nineta dels ulls de l’Administració, però topen amb nombrosos trams tancats per desídia administrativa. L’Associació Camí de Mar acaba de presentar un projecte d’enllaçar-los tots, de Blanes a Argelers, malgrat reconèixer que els de la banda francesa es troben en condicions practicables i els d’aquí no sempre. L’entitat SOS Costa Brava denuncia que el de Calella de Palafrugell al Golfet continua interromput des de fa cinc anys per manca de les obres previstes, entre d’altres exemples. En teoria, els 6 metres de la franja maritimoterrestre son un l’espai amb servitud de pas

El tremolor de la primera vegada a l’estació frontera de Portbou

Mantinc un respecte per l’estació de Portbou i la seva sala de trànsit de duana, presidida per aquesta llarguíssima taula baixa ovalada, sustentada per capitells de volutes d’estil jònic, damunt la qual vaig haver d’obrir la maleta al moment tremolós de sortir per primer cop del país i entrar a França als meus vint anys. Hi vaig tornar a obrir la maleta en repetides ocasions, però algunes primeres vegades no s’obliden mai. Policies i duaners infonien durant el franquisme una certa inquietud, la imponent estació de Portbou l’augmentava i aquesta taula em semblava aleshores com de dissecció. Amagar a la maleta (o als pantalons) llibres i revistes prohibits podia costar un disgust. Damunt d’aquesta taula tinc la impressió d’haver-hi

Més armament no resoldrà res, al contrari

La Unió Europea proposa que els 27 països membres inverteixin la barbaritat de 800.000 milions d’euros en un termini de quatre anys per rearmar-se militarment davant l’amenaça de Rússia a partir de la invasió d’Ucraïna i la decisió de Donald Trump de deixar de pagar la defensa europea. El govern espanyol del PSOE s’ha apressat a declarar de manera poc segura que el brutal augment d'inversió militar no anirà en detriment dels serveis socials. La guerra és sens dubte el fil conductor de la història de la humanitat, però també ho és la negociació en altres moments més

La pintura de Laura Iniesta engrandeix el Museu Monjo

Ahir passejava per Vilassar de Mar i se’m va acudir entrar al petit i cèntric Museu Enric Monjo per fer-hi un cop d’ull vagarós. Proposava a la planta baixa una exposició temporal de trenta quadres de la pintora barcelonina Laura Iniesta. La vaig començar a recórrer amb mirada distreta, fins que em va arrossegar la força del seu traç, la llum del seu color, l’eloqüència de la combinatòria, l’enigma de l’energia –de vegades vibrant, altres cops absorta en la quietud-- que vessava de les teles. Els comentaris habituals sobre la pintura abstracta acostumen a expressar-se amb un llenguatge abstracte que jo no practico. Per tant, vaig gaudir de l’exposició com si m’ho mirés amb la barbeta posada sobre el marc de la finestra del món, davant d’una sobtada bellesa

El meu quiosquer es jubila, elogi de l’amabilitat diària

Sóc un addicte a la premsa en paper per començar el dia i la primera persona que saludo en sortir de casa és el meu quiosquer. Aquest gest, aparentment banal i rutinari, en realitat m’ha alegrat el dia durant molts anys gràcies l’amabilitat de Joaquín Osuna, i això em desperta una gratitud infinita. Ara es jubila al moment de complir 65 anys, tot el barri ho comenta. Va començar el 1983 al quiosc siuat als baixos d’una adreça tan llegendària com la londinenca Fleet Street per als del meu ofici, a Consell de Cent núm. 425, seu de les redaccions d’El Correo Catalán i Destino, a continuació del diari Avui i El Periódico. Després es va traslladar pocs metres al nou bulevard de Passeig de Sant Joan. Nascut a Madrid i criat a Granada, Joaquín Osuna parla

Última hora: ja han arribat les favetes al Motel Empordà

Els francesos han fet famosa la campanya anual “Le beaujolais nouveau est arrivé” quan posen a la venda el vi novell de la contrada el tercer dijous del mes de novembre, tot i que de beaujolais n’hi ha de bons, regulars i mediocres, com a tot arreu. Aquí podríem de fer el mateix amb el dia que les primeres favetes tendres comencen a ser servides a la taula del Motel Empordà de Figueres des de 1973. Aqueata setmana han arribat a la carta. És un dels plats més deliciosos i filosòfics de tota la panòplia, una síntesi rodona de l’art de la renovació culinària encarnada per aquest establiment. En comptes de les antigues tires d’enciam, 

L’estàtua arraconada al “Village Catalan” de l’autopista de Perpinyà

L’àrea de descans “Village Catalan” de l’autopista prop de Perpinyà, la primera després de passar la frontera, conté l’escultura de Paul Belmondo, pare de l’actor, dedicada “Aux ouvriers de l’autoroute” en memòria d'aquells que la van construir i especialment dels que hi van deixar la vida en accident laboral, sobretot durant la construcció dels tres alts viaductes seguits que sobrevolen la vall del Pertús. L’escultura ha quedat arraconada per les noves edificacions de la cafeteria, sense cap relació estètica amb l’estil de poble català que va donar-hi el 1978 l’arquitecte Jehan Bertran de Balanda. L'àrea de servei continua molt concorreguda, encara que la idea inicial s’hagi anat esvaint. El principal atractiu de la seva botiga La Maison du Roussillon

Sorpresa de la jove directora Stephanie Childress a l’Auditori

Dissabte em vaig deixar caure al concert simfònic setmanal de l’Auditori pel repertori més que per la jove directora d'orquestra Stephanie Childress, que desconeixia. Em va cridar l’atenció d’entrada la minúcia, convicció i elegància amb què va dirigir Calidoscopi simfònic de Xavier Montsalvatge, una obra que no forma part del repertori més rodat. La segona peça de la vetllada era el Concert per a piano núm. 1 de Prokófiev, al qual va cedir el protagonisme al pianista, com és usual. La revelació va venir a la segona part amb la Simfonia núm. 1 “Somnis d’hivern” de Txaikovski. Si els

Mirada nova al castell militar de Figueres des del Motel

Des de la terrassa exterior del Motel Empordà de Figueres, amb un negroni o un gin-tònic entre els dits, es contempla dalt del turó garrigós un tall de la silueta del castell militar de Sant Ferran. He passat tantes estones contemplant aquesta silueta, en èpoques diferents, que al final li he dedicat un llibre: La fabulosa història del castell de Sant Ferran, que editarà el mes de setembre vinent l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran i l’editorial Cal.lígraf. D’entrada em va sorprendre que el castell tingués amics fora dels cercles militars, uns amics en plena sintonia amb la meva percepció civil. La fortalesa més extensa d’Europa i una de les més inútils ha estat vista tot sovint amb suspicàcia pels ciutadans que se n’han sentit allunyats. Antonio Tejero hi va complir en condicions de favor una part de la seva condemna del 1983 al 1991. Les coses van canviar el 2003 amb la constitució del Consorci tripartit de gestió (ministeri de Defensa, Generalitat, Ajuntament). Ara té amics i visites

L’aventura incerta d’esmorzar bé de forquilla al mercat

L’esplèndida xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona (poques ciutats en conserven tants) es renova contínuament per adaptar-se a la demanda actual. Aquestes obres de reforma donen peu a instal.lacions provisionals que de vegades l’encerten més que les origjnàries. És el cas del de la Llibertat de Gràcia, ara temporalment al capdamunt del Passeig de Sant Joan, o també el d’Horta, traslladat fins el 2028 al carrer Lisboa. Les instal.lacions provisionals llueixen noves de trinca i les parades fan un goig acabat d’estrenar, excepte quan l’usuari pretén esmorzar de forquilla al bar del mercat. El bar Cal Mingo del mercat provisional de la Llibertat rutlla més que mai, amb taules concorregudes i plats variats. En canvi, el bar Río de

El poble de Portbou, vist des d’allà dalt, com un tot

Encara que el dia sigui rúfol, fred i enteranyinat, m’agrada pujar al Coll dels Belitres i abocar-me a la ratlla de frontera per contemplar el poble de Portbou com un tot. Alguns pensen que és el cul del món,  altres l’estimem com un fill desafavorit i predilecte, el considerem el centre de l’univers, i al centre de l’univers no se li pot faltar al respecte. No es pot tenir abandonada com ara la catedral ferroviària de l’estació de Portbou, després de fer passar el nou AVE per un altre recorregut i pretendre condemnar-la a la irrellevància. No ho aconseguiran, “too big to fall”. Quan l’any 2023 vaig presentar a Portbou el meu llibre L’exprés de París --que era com dir L’exprés de Portbou--, vaig voler recordar les Cròniques del centre

Tot el Louvre per una finestra, la seva millor obra

El president Macron acaba d'anunicar una nova reforma del Museu del Louvre durant els pròxims anys per respondre a l'augment de visitants. La reforma inclou, lògicamernt, els jardins de les Tulleries, que són una de les seves millors obres d'art. Sempre torno al Louvre, amb motiu precís o sense. Les peces ja les conec, però el recorregut es renova contínuament. De bon matí faig la cua d’entrada, quan a l’estiu tot just acaba de clarejar o bé a l’hivern encara fa fosc amb una temperatura impertinent. La piràmide d’acer i vidre, inaugurada el 1989 com a vestíbul d’accés, s’ha convertit en insuficient per canalitzar amb fluïdesa el volum de

D'entrada, el plaer només de seure al Motel Empordà de Figueres

Molts atribueixen la qualitat que manté el Motel Empordà de Figueres des que va obrir el 1961 a la cuina, el tracte humà, la filosofia de la casa, la capacitat d'innovació, les virtuts acumulades per l’amor estable de l’ofici i dels clients, però s’obliden d’un factor igualment decisiu: la comoditat del centenar de cadires del gran menjador. Cada cop que hi vaig, començo a intuir una sintonia quan pujo les quatre escales de l’elegant portalada, empenyo les dues portes, saludo a la persona de la recepció, passo per la esplèndida barra del bar (quasi sempre deserta), entro al gran menjador de planta basilical i encaixo la mà a Jaume Subirós. La intuïció d’una sintonia es confirma quan sec a taula i comprovo que aquelles cadires encaixen a la perfecció amb tota la resta. Ofereixen una comoditat amb personalitat pròpia i brinden el primer plaer de l`àpat. No és per casualitat. Les va dissenyar i construir el 1973 el fuster-ebenista figuerenc Lluís Sayó, empresa encara en actiu, amorosament mantingudes,

Admiració de l’entusiasta roig hivernal de les cireres d’arboç

A qualsevol bosc mediterrani, sobretot d’alzines, li surt a aquesta època un acné de roig viu que contrasta amb els ocres hivernals i la part de verdor perenne. Un rebroll silvestre crida l’atenció al sotabosc entre molses, pinassa i esbarzers. Hi destaca amb una barreja d’energia, obstinació, atzar i patiment per part d’una vegetació sovint mancada de pluja, afecte i companyia. Malgrat la vermellor d’aquesta baia carnosa, la cirera d’arboç boscana té fama d’oferir una polpa granelluda, aspra, d’escàs sabor. En canvi jo la tinc present en suaus melmelades, mel d’arboç, delicioses ratafies, delicades salses de plats de caça... Deu ser que s’ha de saber tractar amb les coses del bosc. La cirera d’arboç s’ha mantingut en un estat lliure, desproveïda de

En la mort del guitarrista, cantant i poeta Julián Córdoba

Acaba de morir el guitarrista, cantant i poeta argentí Julián Córdoba, residenciat a Barcelona des de 1975. Vaig escriure un pròleg biogràfic al seu llibre-disc La endecha sudaca y otros poemas, editat el 2015 pels amics. El vam presentar amb actuació seva al Tradicionarius de Barcelona i al Shelabi de Cadaqués, i vam celebrar alguna guitarrejada a casa meva (foto adjunta, amb Rabito Vélez i Jorge Sarraute). Havia format part del grup Los Nocheros de Anta, que actuava sobretot al Pub 240 del carrer Aribau i altres locals de moda amb música sud-americana en viu. Va formar un tercet amb Marjo Vidal-Rivas i Santi Loren al Cafetín Musiquero del carrer Santaló. Quan va decaure la moda, va muntar amb la dona Cristina Valenzuela i el fill

Mantenen i engiponen l'escarni al passadís de metro de Passeig de Gràcia

L’any 2023 TMB va decorar amb fotos murals només 23 metres dels 253 de llargada que té el passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona, a l’estació de Passeig de Gràcia. Ara ha llançat un concurs d’idees per posar-li música a un tram de només 25 metres, amb pressupost de 50.000 euros per una prova pilot a partir del novembre vinent. Ho fan en comptes d’enfrontar el problema del traçat instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat, construït en concessió de terreny públic. La llargada del

Una estada de luxe amb l’empresari Jordi Serra al seu hotel d'Andorra

Quan viatjo no acostumo a allotjar-me a hotels de 5 estrelles anunciats com a “Luxury Boutique Resort&Spa”, però aquest cop m’hi invitava el propietari de l’establiment, Jordi Serra, per tancar-nos uns dies a enllestir la redacció de les seves memòries amb més temps i concentració mental del que li permeten habitualment els negocis. Sóc bastant insensible o fins i tot refractari al luxe, per principi i per manca de costum, de manera que el principal luxe que hi he apreciat és la proximitat humana de l’amfitrió per damunt de l’abisme econòmic que ens separa i també la seva explicació sobre els valors que ha aplicat a la llarga trajectòria personal. No sempre és fàcil relatar una vida en extensió i en detall. L’empresa tecnològica de Jordi Serra va arribar a ocupar un miler d’empleats a vint

Elogi del fred de l'hivern amb les seves calideses

Alguns pretenen adjudicar a l’hivern una imatge melangiosa, quan en realitat ofereix molts moments de vitalitat envernissats per la llum licorosa que filtren els arbres despullats. A les platges redossades s’hi està més bé que mai, els dies propicis. No sento la suposada malenconia de l’hivern com un decandiment ni un presagi cendrós i refredat. M’estimula igual que les altres estacions a fer i sentir les coses pròpies del moment. No li veig cap metàfora de decadència, sinó més aviat del gaudi de la maduració. Ja ho sé que les rebrotades són característiques de la primavera, però a l’hivern també rebroten coses. L’hivern no és un fred moral ni representa cap desgràcia. És l’estació del solet més suau i les llunes més clares, que s’arrauleix per alimentar una nova